Als finals dels anys 50 del segle passat, els xiquets d’Almoines, després de prendre la primera comunió, es feien la majoria escolans. A l’hora de la missa del diumenge, els escolans s'asseien dalt de l’altar major, al voltant del rector, i n’eren tants que ocupaven dues files de bancs. La majoria mai va aplegar a ajudar a missa, d’això ja se’n encarregaven els majors.Bàsicament ser escolà suposava poder jugar al Centre Parroquial i anar totes les setmanes al cinema debades. Amb aqueixos avantatges no va ser difícil que el rector, Don Joaquín, es guanyara als xiquets del poble. Encara recorde com, per tal que aconseguir recursos per a la parròquia, els xiquets passàvem per les cases arreplegant vidre que després es venia. Fa 50 anys ja reciclàvem a l’Almoina!
L’esmenta’t Don Joaquín no tan sol es guanyà la voluntat dels xiquets, també la de la majoria dels majors. La prova és que quan l’Arquebisbe el va destinar, en contra de la seua voluntat, a un altre poble hi hagueren manifestacions en contra, de forma que el nou rector que va vindre, després d’un cert temps amb l’església tancada, tingué, en principi, un buit de la majoria dels parroquians (en senyal de protesta se’n anaven a missa a un altre poble), la qual cosa va fer que en els pobles del voltant es diguera allò de “Almoines pueblo sin Dios”.
Encara, l’any passat, en un article publicat a El País, el 12 del 7 de 2008, la nostra paisana, professora de la Universitat de València, Isabel Morant Deusa, filla de l’alcalde franquista de l’època i a més, com diu ella “poco partidario del cura”, recordava els fets des del seu punt de vista (per cert ella fixa com a data dels fets en 1957 i segons consta en els llibres de la parròquia van passar en 1959 que és l'any en que es va fer la fotografia anterior):
En los cincuenta, en pleno franquismo, fue el entonces arzobispo de Valencia, Marcelino Olaechea, quien no quiso dar su brazo a torcer cuando los de este pueblo le pedían que no hiciese efectivo el traslado del cura de la parroquia con el que la mayoría de la gente estaba contenta. La tajante negativa del prelado desencadenaría sus iras de forma que las gentes se organizaron y opusieron una resistencia impensable en pleno franquismo. Por supuesto, en aquellos años, los díscolos fueron pronto castigados; el sacerdote que no querían perder tuvo que marcharse del pueblo, el arzobispo decretó el cierre de la iglesia y Almoines llegó a ser conocido en la comarca como El Pueblo sin Dios. Mi padre, que era alcalde en el año 1957 en que ocurrieron las cosas que les cuento, fue también castigado y relevado de su cargo por el gobernador civil que, según me dijo, le reprochaba que no hubiera tenido mano dura con los alborotadores. Mi padre era muy poco partidario del cura motivo del litigio, pero sabía, no obstante, que debía buscar el diálogo y evitar el conflicto, como él mismo decía, pues si en aquellos días hubiera llamado a la Guardia Civil para imponer el orden, hubiera habido sangre.
Per llegir, l’article complet punxeu ACÍ.
