dilluns, de novembre 16

L'antic Escorxador d'Almoines



L’actual edifici del Llar Juvenil d’Almoines ha tingut diversos usos al llarg del temps. Si ens remuntem al principi del segle passat vegem que era el Cementeri municipal. El tros de camí que anava de la carretera fins al cementeri servia de Via Crucis i tenia, a la dreta, la sèquia, on hi havia (fins al anys seixanta) unes lloses on les dones anaven a escurar i llavar roba, mentre que per l’esquerra ens trobarien, al principi, les moreres de la fàbrica de seda i més endavant, envoltant el cementeri, oliveres i fins i tot algun garrofer.
El 27 d’abril de 1908 es beneïx el cementeri nou que tots coneguem a l’Antigor i és més de 20 anys després, el 7 de març de 1926 quan l’Ajuntament “por constituir un atentado a la salubridad e higiene públicas” decideix el trasllat de les despulles des del cementeri vell al nou.
Per eixe època, el 28 de febrer de 1926, l’Ajuntament ven a Evaristo Soldevila Mengual l’escorxador municipal (que desconec on estava situat) i per tant Almoines es queda sense cap edifici on sacrificar els animals, la qual cosa va obligar a que l’Ajuntament després de vendre’l el tinguera de llogar al comprador, el tal Evaristo, en principi per a 4 mesos, a raó de 10 pessetes mensuals i, més tard, el 18 de juliol, per a un any més a 15 pessetes al mes.
En desembre de 1927 l’arquitecte J. Pedrós realitza el projecte del nou escorxador sobre el que havia estat el cementeri. Escriu Jesús Escrivà a L’Almoina 29 (Primavera 2002):
“Al “Matadero” hi ha zones de sacrifici i de cremació, i hi ha uns preus segons siga vaques, porcs, ovelles i cabres, i cabritets. De fet es troben ordenances i taxes per als Escorxadors, “Arbitrios sobre degüello y desuello”, i llicències per sacrificar animals fora de l’escorxador, mentre siga consentit per l’Ajuntament.”
Els que de xiquets fórem veïns de l’escorxador encara recordem els crits dels porcs quan es mataven, l’olor a carn cremada quan es cremaven el pèl, els xorros de sang, o la imatge del bou penjat per tal de tallar-lo a peces. Ens venen a la memòria els habitants de l’edifici, Consuelo i les filles, sa mare, el primer home (dissortadament mort d’accident al caure del campanar quan es trobava tocant les campanes un dia de Sant Antoni) i Valentí, el segon, que va viure junt a Consuelo el final del “Matadero” tenint que anar-se’n a viure a una casa dins del poble.
En el vídeo, gravat en 1985 vegem un escorxador en ruïnes, utilitzat com a magatzem municipal, on destaca el carro metàl•lic que passava pel poble arreplegant el fem de les cases.